La verticalitat de Plath

Es presenta A Sylvia Plath, la dramatització d'una selecció de poemes de l'autora recollits al volum Sóc Vertical

“Abans que res, ja ets un dels nostres?” Al teatre El Magatzem no eren molts i potser no tots eren dels seus però, pocs minuts després de les vuit del vespre, Mireia Chalamanch encetava, amb aquest primer vers de L'Aspirant, l'espectacle poètic A Sylvia Plath. Era la nit de l'estrena, a Tarragona, d'un dels actes més rellevants de la programació de la Tardor Literària. A primera fila, Montserrat Abelló: Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i traductora de l'antologia Sóc Vertical, de Plath (1932-1963), que recull l'obra de la poeta durant els seus darrers tres anys de vida.

A Sylvia Plath plantejava un recorregut per l'experiència d'aquesta poeta nord-americana, erigida primer en icona del moviment feminista i, més tard, amb el seu suïcidi, en un paràgraf més de la llegenda dels poetes maleïts. Seixanta minuts i qinze poemes per resumir els últims temps de la seva creació que coincideixen, precisament, amb la plenitud literària de l'autora.

Un escenari gairebé buit
Un focus, un vestit i una pantalla constituïen la totalitat de l'escenografia. Era l'austeritat al servei de la poesia. Sobre aquesta, la projecció contínua d'un paper en blanc surant a l'aigua, entre les roques, rere unes branques... retingut en mil localitzacions per tal d'il·lustrar els versos que sonaven als poemes. En situar-se davant d'ella, Chalamanch combregava també amb cada escenari i s'endinsava al mar o reposava a l'ombra d'un arbre. Al transcurs del recital, l'actriu s'anava desfent de peces del seu vestuari que passaven a representar altres elements poètics: una de les mànigues donava forma a un nadó, la faldilla era un niu.

També la foscor i el silenci formaven part de la dramatització. De fet, l'espectacle arrencava amb una núvia silenciosa en la penombra que, tot just en ser il·luminada, repassava les seves qualitats per acabar interpel·lant l'espectador amb un “T'hi voldries casar?”. Entre acte i acte, més foscor. Als moments de major tensió narrativa, l'actriu sostenia la mirada fixa sobre el públic que, de tan intensa, incomodava. I més silenci, però també el so ambient, bases electròniques cortesia d'Xguix, que acompanyaven, gairebé en tot moment, la projecció imatges.

Realment, tot plegat generava una atmosfera, angoixant a estones, que transmetia al públic la càrrega emocional que caracteritza els versos de Plath.

Poesia viva
Plath traduïda per Abelló a Sóc Vertical, una selecció de poemes escollits per la també poeta Laia Noguera i, a l'escenari, Mireia Chalamanch en un monòleg quasi ininterromput. Ni l'espectacle era lleuger ni la poesia senzilla. Necessàriament havia de dirigir-se a un públic coneixedor d'aquesta obra i acostumat al format dels recitals i, també inevitablement, havia d'acabar excloent una part dels assistents que, ja de bon començament, no omplien la sala.

En qualsevol cas, la intenció havia estat resolta de la millor manera: acostar la complexitat literària de Sylvia Plath al públic, donar-la a conèixer, dramatitzar-la, il·lustrar-la, extreure-la dels llibres i deixar-la anar al carrer per provar la seva capacitat de supervivència. I, per a molts, la poesia estava viva.